NOVA REFORMA LABORAL: La tirania dels mercats, l’esclavisme del segle XXI

Amb l’aprovació de la nova reforma laboral, el passat divendres, el PP va concloure allò que fa pocs mesos va començar el PSOE, és a dir, l’atac més extrem que hem patit vers els nostres drets laborals.

Les mesures adoptades pel PP es veuen  complementades pel  III Acord Interprofessional de Catalunya signat el passat novembre per Foment del treball, CCOO i UGT en el que els treballadors/es veiem reduïda la nostra incidència en la negociació col·lectiva, la flexibilitat interna, la retribució salarial, l’absentisme, la transformació del model industrial català i, sobretot, es potencia l’ampliació de les competències del Tribunal Laboral de Catalunya (com a mediador o àrbitre), aspectes tots aquests, junt amb la manca de lluita i resposta al carrer, que aplanaven el camí per la reforma laboral que venia.

Ara tot son denúncies per part de CCOO, UGT… Fins i tot el PSC posa el crit al cel! Però, en quin país vivien tot aquest temps?

Com potser que, amb el poder que tenen i l’altíssima afiliació que diuen tenir, no es neguessin a pactar i sortissin abans al carrer a defendre els drets dels tots?

Com potser que aquestes macro estructures polítiques i sindicals no han lluitat per evitar aquesta terrible reforma laboral?

Per què CCOO i UGT s’han negat sistemàticament a treballar per a convocar una vaga general, contra les retallades i contra la reforma laboral que ens venia a sobre tot i la reiterada petició dels sindicats alternatius i de molts moviments socials?

No era més lògic haver lluitat abans de l’aprovació de la reforma per tal d’evitar-la o com a mínim condicionar-la i no fer bravates un cop aquesta està aprovada?

Que cadascú posi la seva resposta però, per la FTC-IAC, quatre crits eixelebrats quan tot està fet, no amaguen els silencis, les complicitats, el pactisme i les genuflexions anteriors.

Temps tindrem de fer una lectura jurídica exhaustiva d’aquesta reforma laboral. Volem ara senyalar-ne els aspectes més determinants:

  • Es rebaixa la indemnització per acomiadament improcedent pels contractes indefinits de 45 a 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats.
    • És a dir, s’abarateix l’acomiadament en dies i en mensualitats.
    • La situació dels treballadors/es es torna encara més precària.
  • L’acomiadament objectiu tindrà una indemnització de 20 dies per any i es podrà aplicar quan l’empresa demostri una caiguda d’ingressos en tres trimestres consecutius.
    • Amb la crisis, qualsevol empresa el pot utilitzar mitjançant subterfugis contables
    • Un acomiadament destinat a que els treballadors/es ens escanyem entre nosaltres per conservar els nostres llocs de treball.
  • Els organismes i entitats del sector públic que no siguin viables i que es valori que no ho seran en els propers anys, podran acollir-se a les causes objectives d’acomiadament per reduir personal.
    • Vista la pèssima gestió realitzada pels responsables politics de l’administració publica i les retallades econòmiques que imposa la Generalitat, tots els serveis públics podem estar directament afectats.
    • Una porta oberta, se’ns dubte, a més privatitzacions.
  • Desapareix l’exigència d’autorització administrativa prèvia pels EROs
    • Carta blanca a l’empresari doncs, i ja ho trobarem.
  • Els convenis col·lectius perden la ultra activitat i caducaran als dos anys de ser prorrogats, sent un àrbitre de l’administració qui decidirà en 25 dies.
    • Quan conclogui el temps de vigència del conveni tindrem dos anys per arribar a acords i signar-ne un de nou. Sinó, els drets socials i laborals així com el temps de treball i descans conquerits anteriorment, quedaran sense efecte.
    • L’empresa tan sols haurà d’esperar dos anys per poder imposar el que vulgui, mitjançant l’àrbitre de l’administració.
  • Els convenis d’empresa tindran prioritat envers els d’àmbit superior.
    • Aquesta prioritat fa que no tinguem uns mínims de drets preservats.
    • Tot dependrà de la força dels treballadors/es de cada centre de treball amb conveni propi i sempre que no es superin els dos anys de negociació (segons el punt anterior)
  • Les empreses amb dificultats podran despenjar-se dels convenis. Si no hi ha acord amb els agents socials per fer-ho, resoldrà l’àrbitre de l’administració.
    • Les empreses podran sol·licitar a l’àrbitre de l’administració deixar de complir el conveni vigent.
    • Coneixent als àrbitres i la seva predisposició a acontentar a les empreses, els convenis col·lectius seran arrasats.
  • S’augmenta el control de les mútues per avaluar les baixes laborals.
    • Les mútues prenen total protagonisme i la seva missió serà disminuir les baixes i la durada de les mateixes.
    • Acabarem anant a treballar amb unes condicions deplorables de salut per mandat de les mútues i per evitar ser acomiadats objectivament amb 20 dies per any.
  • Les ETT’s podran actuar com agències privades de col·locació.
    • Es privatitza l’INEM!

Aquesta reforma doncs, permet l’acomiadament gairebé lliure, una altíssima des-regularització, una gran precarietat laboral i sobretot dona tot el poder a les empreses per fer amb els nostres drets el que vulguin al vincular la negociació col·lectiva i per tant, tots els nostres drets laborals (salari, jornades i horaris, promoció…) a l’evolució econòmica de les empreses i sectors d’activitat, a la situació dels mercats, la inflació, la productivitat, la variació dels costos, les inversions i la modernització tecnològica, entre d’altres.

No és tan sols un atac als nostres drets laborals, ho és també al nostre teixit social, als nostres drets com a ciutadans/es i a la nostra capacitat per combatre la tirania i els abusos dels poderosos. L’explotació, l’esclavisme i la submissió plana en tota aquesta reforma. I ho patirem tots i totes, però sobretot els nostres fills i les nostres filles.

Caldrà preguntar-nos si el desastrós i terrible futur que deixem als nostres descendents realment se’l mereixen. I alhora preguntar-nos si la lluita dels nostres pares i mares, avis i avies, que ens fet gaudir d’unes condicions socials i laborals dignes, es mereix que restem callats, capcots i apàtics quan les podem perdre totes.

Ara més que mai, cal lluitar, cal rebel·lar-se contra l’ordre establert, doncs les seves lleis no són justes i la nostra justícia no la recullen les seves lleis.

Si no lluitem avui pels nostres drets,

demà no tindrem drets pels que lluitar.

Advertisements
%d bloggers like this: